La creació del Museu d'Art Contemporani de Barcelona, inaugurat oficialment el 1995, s'insereix en un seguit d'accions que tenen lloc a Barcelona durant els anys vuitanta i la primera meitat dels noranta, l'objectiu de les quals era la reordenació urbana de la ciutat i la seva orientació cap a un tipus d'economia extravertida, fonamentalment basada en el sector terciari i, sobretot, en el turisme.
Els canvis experimentats a Barcelona durant aquests anys coincideixen amb moviments similars a altres ciutats del món, i formen part de les transformacions que la nostra societat ha sofert a partir de la mundialització del capital i de la globalització. Més que a cap altra època, els fluxos financers han adquirit una dimensió universal i han determinat la nostra percepció del món i la nostra organització dins d'aquest món. No ens trobem, òbviament, davant d'un fenomen nou: la mundialització del final del segle XX és, al capdavall, una continuació dels colonialismes del XIX. Avui, com fa cent anys, la voracitat del capital per conquistar llocs de producció i consum encara no té límits. Tanmateix, ara, els territoris capturats ja no són aquells llocs ignorats descrits magistralment a les novel·les de Conrad o Kipling, sinó l'espai de la nostra pròpia intimitat, el nostre àmbit de llibertat i de creació. Un cop exhaurits els horitzons geogràfics d'expansió, es va descobrir en la mateixa vida una mina per explorar. Extraure fórmules per produir i consumir experiències vitals en les seves diverses manifestacions ha estat, durant les últimes dècades, un objectiu fonamental del capitalisme i, també, la causa d'una ambigüitat inevitable: es fomenten els modes de subjectivització singulars, però només per reproduir-los, segregats de la seva connexió amb la vida i transformats en mercaderies, en una mena d'identitats pret-à-porter, com diu a un altre lloc Suely Rolnik.
En aquest context, el museu corre el risc de confondre's amb el parc temàtic, i la història que hauria de narrar se situa en un present continu, disfressat d'una falsa memòria, on les relacions entre els individus es basen purament en el consum, i el subjecte polític és substituït pel consumidor. Per tant, perquè el museu tingui sentit en la actualitat, cal redefinir la nostra noció de memòria, que ha de ser, més que la inscripció estricta del passat, l'obertura cap a l'avenir, i fer visible allò que la societat oculta i exclou. Allò que defineix la memòria individual es la seva riquesa, la seva capacitat de mobilització, de permetre associacions sobtades i d'afavorir evocacions gairebé imprevistes. Es tracta d'una reserva immensa, polimòrfica i oberta, que suposa una autèntica font d'alliberament i de crítica.
Certament, vivim en un moment en què la pedagogia artística es troba cada vegada més institucionalitzada, i en què l'art museificat esdevé, abans que res, un paradigma retòric contra allò que es percep com a caos social. El museu i la ciutat esdevenen una mena de república de les lletres, i l'artista un patriarca nacional. En un món en què el discurs dominant és el multiculturalisme, i la política cultural es redueix a allò políticament correcte, tendim a imaginar una construcció artística on l'altre pot parlar amb nosaltres, quan, en realitat, no és així; i, al final, tendim a anul·lar qualsevol mena de diferència i d'antagonisme.
En la seva configuració actual, la Col·lecció MACBA se centra en l'art produït els últims cinquanta anys, i s'articula des d'una perspectiva crítica que té en compte la realitat històrica i el context local. Aquesta premissa implica entendre la història de l'art com una construcció, no com una narració única. Així mateix, reconèixer la significació del punt de vista local implica que les narracions històriques es construeixen sobre conflictes entre posicions hegemòniques i subalternes. La nostra identificació amb la comunitat, amb la nostra societat, amb la nostra tradició política i fins i tot amb la nostra herència intel·lectual s'intensifica quan aquesta història és assumida com nostra i no com pròpia de la naturalesa, elaborada més que trobada, només una entre les diverses històries que ha creat l'ésser humà. L'important és la nostra responsabilitat envers els altres éssers humans, units contra la obscuritat, i no el nostre desig que les coses quedin bé. Això condueix a una estratègia estètica que recull moments, fins ara inarticulats, entre allò que és públic i allò que és privat, que reestructura el passat i el present i que, a través de l'acció de l'obra d'art, facilita relacions inexplorades entre esdeveniments històrics o biogràfics, innovacions artístiques i un sentit més ampli de comunitat cultural.